Erster Mai: Arbeit macht Kapital

Este matí revisant el timeline del carallibre, he vist com apareixien uns quants cartells i fotos motivacionals criticant la celebració del Primer de Maig. El motiu principal de la crítica, és que l’1 de Maig és el Dia Internacional dels Treballadors….Asalariats. I direu, quin problema té això? Per a mi cap, però diuen algunes veus que el salari crea una relació de dependència amo-treballador, que no et deixa ser lliure com a individu. Complicat, eh? Si, a mi també m’ho pareix. Com a reflexe d’aquesta manera de pensar (jo li diria anarquisme reloaded, per cert), poc a poc van apareixent el que es coneix com a Cooperatives Integrals. En essència, una CI és un projecte que intenta crear xarxes de persones per a intentar viure al marge del capitalisme a través de l’autogestió. Sona bé. Però sona utòpic. En qualsevol cas, perseguir una utopia, almenys, és continuar tirant cap a endavant amb l’intenció de millorar, que no és poc.

Però bé, tornant al tema, el que em molesta de tot açò és la terrible fragmentació ideològica que afecta als de sempre. Així, mentre alguns reclamen la renda bàsica universal, d’altres venen a dir que continuaries sent un esclau del sistema. O mentre vas i demanes una nova llei electoral, altres et diuen que no pots confiar en la classe política i que el millor que pots fer és, també, apartar-te del sistema. Jo no dic que haja d’haver un Manual de la Izquierda Razonable y No Trasnochada, però crec que abans de divergir i que cadascú visca com li done la gana, crec que hauriem de lluitar junts per un mínim raonable de societat en la que viure. I precisament això és el que reclamen Diades com el Primer de Maig.

Opine que la societat ha de canviar conforme passa el temps, però el canvi ha de vindre de forma “natural” i pausada. No es pot pretendre que la gent se’n vaja a viure a Ecoaldees o que es deixe la feina (si en té) per a passar a treballar en una CI, sense passar per algun tipus d’estat social col·lectivista intermedi. Digueu-li socialisme, digueu-li comunisme o com vulgueu, però algun estat que li recorde a cada individu (altra vegada l’individu) que ha de deixar de mirar-se el melic i començar a pensar en col·lectiu.

Potser no hi ha cosa amb menys sentit que acabar sent pitjors que el que es critica. Pensadlo.

Standby 2020

Comentava la nostra Televisió Presidencial este matí que en “2014 vamos a crecer”. Espere que el nostre president recorde que per a crear llocs de treball, diuen els entesos que és necessari que l’economia cresca almenys un 2% del PIB de l’any anterior. La qüestió és que, segons datosmacro, el creixement per quatrimestres de 2012 està encara per baix de l’1% i Alemanya, la referència, apenes passa del 2%.O siga, que la cosa encara té una arrancada lenta.

Només per posar aquestes dades en context, cal recordar que actualment tenim un 26% d’aturats a Ejpanya, tots ho sabem. El cas és que vaig llegir en algún blog filoetarra dels que jo llig (ara no ho trobe) que la taxa de creació de llocs de treball en època de bonança era d’almenys, 500.000 llocs de treball nous per any.

En el cas hipotètic que la fumada de hui de Mariano fóra certa i en 2014 l’economia espanyola començara a anar a todo tren (ja!), això significaria que a 500K llocs de treball per any, costaria al voltant de 10 anys, tornar a deixar la taxa d’atur a nivells baixos (vore gràfica peu de pàgina), com a 2007, al voltant del 8%. Curiosament és el mateix que comenten els liberals d’Expansion.

Potser Mariano que és un visionari, pensa crear tots eixos llocs de treball que deia abans de guanyar les eleccions, per a quan es celebren les Olimpíades de 2020 a la meseta. Així no caldrà que abandonem el país… els que ja no estiguem fora…

Per comentar-ho.

Doble moral i ràbia

Hui, a hora de dinar, mentre veia les notícies, em descollonava interiorment amb un exemple més del partidisme sectari que impera en aquest país:

El cas és que militants socialistes de León, principalment dones, estan recollint firmes contra el pacte dels socialistes de Ponferrada amb un assetjador sexual per a treure-li l’alcaldia al PP en aquesta localitat. I em descollone perquè en 2001, quan Nevenka Fernández va ser assetjada sexualment, aquest mateix col·lectiu (el de les dones socialistes) van fer ulls grossos, ja que Nevenka era del PP. Que se joda, pensaven. Le pasa por suelta, dirien en els corrillos. Bueno, bueno, estas cosas pasan en todos lados, justificaven.  Yo ahi no me meto, ya hablará el señor juez, s’excusaven. No era una persona. No era una dona. No era una dona que patia. No era una dona assetjada sexualment. No era una igual. Era, senzillament, militant del Partit Popular. No van defendre a Nevenka perquè formava part del partit l’enemic.

I ara em van de recollidors de firmes contra tota forma de violència sexual quan no van voler defendre fa 12 anys el mateix perquè no els tocava a dins del seu partit. Vinga home. Què podem esperar de polítics que miren el color de la bandera abans que l’ésser humà que tenen davant? Hipòcrites.

Poma, pomae

Fa una estona m’he menjat una poma. Doncs bé, tenia tanta cera per damunt, d’eixa per a fer-les “boniques i lluentes”, que al agafar-la estava com oliosa al tacte i he hagut de llavar-la amb aigua i sabó abans de menjar-me-la. I això que era del mercat, que es suposa que els productes son millors. Estic un poc decepcionada, perquè cada vegada és més i més difícil evitar menjar plàstic.

I compte, que no dic que tot siga igual, al contrari: només en aquest cas, ja que no crec que estiguem en zona de producció de pomes i aquesta haurà vingut de ves a saber on. Això si: maquillada i tunejada amb Max Factor long lasting.

Possibilitats

Sampedro li deia a Jordi Évole en un Salvados que no es podia viure per damunt de les nostres possibilitats, ni a base de crèdit, com li va dir El Follonero, ja que demanar un crèdit està dins de les possibilitats de tot el món. Jo m’atreviria a canviar aquest “damunt” per un “mal ús” de les nostres possibitats. Les qüestions que jo crec que han sigut molt poc comentades i analitzades en relació amb aquest malfuncionament, son les següents: Per què la gent va fer un mal ús de les seues possibilitats? Com és possible que pensàren que era normal demanar un crèdit de 150.000 euros per a pagar una vivenda nova i que, a sobre, el banc els ho pujara 30.000 euros més per a comprar mobles i un cotxe nou? Com pensàven que ho pagarien? Perquè pensàven que era normal estar pagant fins els 75 anys? Perque, uns a altres, ens ho vam consentir? Perquè no vam desaconsellar? Perquè no li vam dir a la veïna, a l’amic, al familiar: “Ei, has pensat que amb el teu salari de mecànic/secretària/professor/informàtica/dissenyadora/obrer, la lletra mensual SÍ que està quasi per damunt de les teues possibilitats?”. 

Vivim en una societat altament individualista, on tu decideixes què fer amb la teua vida. Malauradament, quan les coses van malament, sí que busquem l’emparament de la col·lectivitat i que el veí, l’amic i el familiar ens ajuden. Potser també en les nostres decisions, com comprar-se una casa caríssima o un cotxe nou o X que ens coste de pagar alguns anys, també hauriem d’escoltar què diuen els demés i sobretot pensar si és una bona idea i si ens fa falta.

I açò ve perquè cada vegada que veig en televisió un desnonament, no puc evitar pensar totes estes coses. Quede clar que estic totalment en contra dels desnonaments de famílies, però quan tots clamen “Injustícia!” jo també pense…”Temeritat? Inconsciència?”. I segur que no sóc l’única.

Nada es lo que parece

Vaig a intentar posar en ordre les meues idees, que, precisament per ser meues poden estar totalment equivocades:

• L’ anarquisme vol acabar amb l’aparell de l’Estat i tota forma de jerarquia o control social, rebutjant la propietat privada.
• El comunisme converteix a l’individu en la figura del treballador i fa que la comunitat siga posseidora dels mitjans de producció.
• El socialisme pur i dur és el pas previ a l’estat comunista. Intenta socialitzar els mitjans de producció i repartir la riquesa de forma igualitària.
• La socialdemocracia jo la veig com l’estat intermedi que dificilment acaba agradant a tots. Pareix ser que la tendència és fer polítiques socials d’esquerres i polítiques econòmiques de dretes.
• El liberalisme també vol acabar amb l’aparell de l’Estat (o deixar-lo reduït al mínim) i maximitzar les llibertats individuals i el dret a la propietat, amb totes les seues conseqüències. Estos son els que no tenen problemes en anomenar-se capitalistes.
• El conservadurisme es nega a que res canviE o es resisteix moltíssim a que alguna cosa ho faça. Cualquier tiempo pasado fue mejor.
• El totalitarisme intenta que l’Estat regule totes i cadascuna dels aspectes de la vida de les persones, ignorant drets i llibertats públiques.

I després estan els toppings: teocràcia, nacionalisme, militarisme…

Socialistes son Cuba i Korea del Nord. Liberal podria ser Estats Units. De Comunistes purs no hi ha a hora d’ara. Totalitaris eren Franco (fascisme, conservadurisme), Hitler (nazisme), Saddam Hussein (no se classificar-lo) o Stalin (comunisme). La socialdemocràcia Europea és violada constantment per incursions capitalistes. Les anomenades repúbliques bananeres d’Amèrica del Sud son les úniques que pareix que apliquen a més o menys èxit un programa de tall socialista, molt a pesar dels sempre tolerants liberals i socialdemòcrates. Ah i recordem que va ser el capitalisme el que va acabar amb tots els règims feudals (cosa que tampoc està malament) i que lamentablement, els majors avanços del darrer segle en industria o investigació s’han fet a colp de talonari.

No he llegit a Marx ni a Hayek, Friedman, Keynes o Lenin. No entenc plenament el comunisme, ni el liberalisme, ni cap de les demés. Òbviament em sent més identicada amb les primeres que a les últimes, però trobe que inclús aquestes tenen, sempre des del meu punt de vista, fallades molt molt grans. Per això hui tinc ganes de donar-li una contestació a cadascuna de les ideologies de la llista:

• Anarquisme: Dubte molt que l’espècie humana siga mai tan civilitzada com per a arribar a aquest tipus d’organització. Inclús posant voluntat, faria falta educar (fer un training) a més d’una generació sencera per a que la cosa anara avant.
• Comunisme: Jo soc una persona, no em trobe còmoda en que tu m’encaselles al concepte de treballadora o proletària. Jo soc diferent a totes les altres persones que conec al món. Treballar no em fa més persona, ni m’insereix a dins d’un sistema. El sistema és el que em rodeja i jo he de fer ús d’ell, no ell de mi. I, a més, amb quina finalitat vols fer un ús controlat del meu treball? Para mayor gloria de… de què? Passe.
• Socialisme: Els que viuen en països socialistes em comenten que no passen gana, tenen una bona sanitat i la seua educació és gratuïta. Però que tampoc poden triar res: és Papa Estado el que decideix com cuidar-los. Si no em puc emancipar mai, crec que tampoc m’interesses.
• Socialdemocracia: El capital, la ineptitut dels polítics i la falta d’estadistes com al·là mana se t’han tirat vestida damunt de la taula. Et cal un Round 2.
• Liberalisme: Per molt que vos seguisca a twitter per a comprendre-vos, sempre em pareixereu uns putos peseteros egoistes i en permanent contradicció amb vosaltres mateixos.
• Conservadurisme: Toros, mantilla y olé, huh? Insuficient. Necessite molt més.
• Totalitarisme: OLA K ASE.

És difícil saber què pensar.

Relativisme

Des de fa una setmana, els meus amics de Bangladesh estan molt escarotats. El motiu d’aquest enuig és que, recentment, el Tribunal de Justícia del pais ha decretat cadena perpètua per a Abdul Kader Mullah, un criminal de guerra (islamista) de la Guerra d’Alliberació de Bangladesh de 1971. Aquest conflicte va canviar les fronteres de la zona, ja que des d’aleshores, India, Pakistan i Bangladesh van deixar de ser un sol país. Segons pareix, des de fa tres o quatre dies milers i milers de persones protesten i es manifesten per tot el pais, demanant, no que l’absolguen de la seua condemna, sinò que siga executat (penjat) per crims de guerra.

Els meus amics sempre m’han comentat que aquesta guerra exprés (Març a Desembre 1971) va causar més d’un milió de baixes civils i es van cometre atrocitats comparables a les viscudes durant el nazisme. La població és conscient de l’esforç i les tragèdies humanes que li va costar a una població eminenment pobra o molt pobra alliberar-se del control i de la influència de Pakistan i India. I és per això que estimen molt el seu país i veneren els generals i soldats que van morir en aquella guerra com autèntics herois, ja que son els que van fer possible la seua llibertat i independència. Per posar-vos un exemple, un dels meus amics porta el nom complet del tercer general que apareix ací baix, i pareix que és una pràctica relativament freqüent.

Abdul Kader Mullah, va ser un antic dirigent del partit islamista (fundat a Pakistan) Jamaat-e-Islami, agrupació que tenia influència (o tenia control) sobre la zona encara unificada. Baix el seu paraigües es van cometre crims de tortura, violació i assassinat, i aquesta situació, junt amb el nacionalisme cultural de Bangladesh i el creixent descontent amb la política, van forçar la guerra d’independència.

Si ho pensem bé, aquest conflicte tan brutal és pràcticament desconegut per a nosaltres, supose que serà una qüestió de llunyania. Però hui a la televisió li han dedicat 10 minuts a la tempesta de neu Nemo que assola la costa Est d’Estats Units, mentre que a esta gent no li han fet ni una miserable menció. Llunyania? Blowjob a los norteamericanos!. A part de ser una guerra desconeguda, també és molt recent en el temps, per la qual cosa, es poden vore encara les ferides obertes que es van fer, tant físiques (com l’home que veiem a la foto), com les emocionals que degueren deixar a molta gent trencada.

I ara ja, passem al “relativisme”: Estes persones estan al carrer exigint la pena de mort per a un criminal. No sóc amiga de la pena de mort, per tant, no comprenc que es facen protestes d’aquest tipus, ja que demostra que el poble encara està calent, ressentit i busca venjança. És senyal de que no s’ha fet un bon procés de “normalització” i que cada bangladeshi ha de madurar i pensar molt encara. D’altra banda, em pregunte: què haguera passat si jo no haguera nascut ací, sinò que haguera nascut allà? Estaria a casa calladeta o eixiria al carrer a protestar i exigir la mort d’aquest personatge?

Matar a Abdul Kader Mullah no solucionaria res, però la seua mort alleugeriria a moltes persones. Com se li pot dir a tot un poble que el seu pensament i la seua forma de buscar justícia son bàrbares després de tot el que els deu haver fet passar la voluntat d’aquest criminal? És veritablement censurable que demanen que mora? Dit d’una altra manera: no serà excessivament naive demanar que aquestes persones no tinguen aquesta reacció de venjança producte de la brutalitat que han sofert? Estem en condicions de culpar-los?

Censura (?)

La història comença quan l’amic O. li pregunta al @elpais_politica per un article que ha desaparegut de la web i que una estona abans estava online. L’article, escrit per Miguel Ángel Aguilar i titulat “El dinero perdido de Mariano Rajoy”, parla de la (dubtosa) trajectòria professional de Mariano quan era registrador de la propietat. Passa el temps, l’article no reapareix i El Pais no contesta, aleshores el busque a la caché de Google. Voreu que l’enllaç anterior a la caché està trencat. I, a més, sembla que la font original de l’article, tampoc està disponible. Vaja…

El text en qüestió el podeu trobar en aquest blog, i el que ve a dir és que Mariano Rajoy ha acumulat càrrecs de registrador de la propietat en diferents localitats en els darrers 30 anys, sense renunciar als anteriors. Es a dir, ha estat pressumptament pluriempleat. Mireu què diu l’últim fragment de l’article d’Aguilar:

De momento, en la Declaración de Actividades presentada en el Congreso de los Diputados el 1 de diciembre de 2011 el punto segundo “Ejercicio de la función pública o de cualquier puesto al servicio de una Administración Pública” figura en blanco y tampoco especifica la Administración para la que presta sus servicios, ni si ha solicitado el pase a la situación de servicios especiales o equivalente.

En blanc. Interessant. Més interessant és llegir aquest article que, en la línia d’Aguilar, insinua que Rajoy, pressumptament, tampoc ha treballat massa de registrador. Finalment, tampoc cal oblidar que Rajoy des de 1981 a 1991 va estar més o menys posat en política gallega; de 1996 a 2004 de Ministre d’AAPP i d’Interior; després, en l’oposició fins 2011 i ara és President. Així que, bé, potser haja estat cobrant molts anys mentre ocupava més d’un càrrec públic. Cosa que és il·legal.

En qualsevol cas i tornant al tema inicial, jo m’atreviria a dir que estem davant d’un cas de censura informativa per part de El Pais. La pregunta és quasi obligada…per què?

I que cadascú/na trega les seues pròpies conclusions.

Cuestión de Educación

Després de vore el Salvados: Cuestión de Educación d’esta nit, crec que és molt important quedar-se amb la idea de que “l’Educació no és una despesa sino una inversió” i amb la famosa frase d’una expresidenta finlandesa que va dir alguna cosa com que “un poble educat no permet corruptes i incompetents”. Entenem?

D’altra banda es comenta a Twitter que a Finlàndia no es oro todo lo que reluce: Diuen que és un dels bressols del nazisme i que és un país molt donat als radicalismes, ja que van passar de l’ultradreta als anys 40 a ser amigos de los comunistas cap als 70. Actualment, pareix ser que tenen un problema important amb els nazis-like, ja que en les eleccions de 2009, els Veritables Finlandesos (Perussuomalaiset) van obtindre un 10% dels vots, que bé, sobre una població de 5 milions és poca gent. En l’ala dura del PP en son més, vaja. El cas és que part dels finesos no s’acostumen a que el seu país siga objectiu de molts immigrants i estan obrint la porta del poder a elements poc desitjables. Òbviament açò és una lacra indiscutible, si. Però des del meu punt de vista, hi ha infinits peròs.

M’ha xocat que tinguen tan clar que l’educació no és canvia a cada canvi de color polític al parlament. Els plans educatius trascendeixen la durada d’una (o més) legislatura (es) i son els mestres i no els politics des de l’atalaia els que confeccionen el plà educatiu. Ah, i per cert, a deixar fer als especialistes en una matèria les lleis d’una matèria se li diu tecnocràcia, de la qual sòc molt fan i que de moment no ha matat a ningú. Ací els mitjans defenestren el concepte i a mi em pareix una forma molt raonable de governar.

Siga com siga, el que el documental ens mostra és un excel·lent sistema educatiu, acompanyat de una gran conciència social de tots els finesos: pares, polítics, serveis socials i educadors, que ací no aconseguirem en varies dècades. Sent optimista.

El dia de demà…

Encara que hui dimitira la cúpula del PP en masa i demà mateix es celebraren eleccions, continuariem tenint el mateix conjunt de problemes que tenim ara. Per què?

• Perquè demà continuariem tenint una llei electoral injusta i el partit que accedira al poder, podeu estar segurs que seria un partit majoritari.
• Perquè demà els partits continuarien presentant candidats corruptes en llistes tancades.
• Perquè demà continuariem en este Estat de les Autonomies on els bobos de sempre depenem de Madrid i els espavilats de sempre reben els nostres diners, quan ací tenim puntuacions molt baixes en rànquings d’Educació i una Sanitat tirant a roïn.
• Perquè demà el sistema judicial continuaria fet unos zorros: obsolet, lent i ineficient.
• Perquè demà els jutges (del Constitucional, per exemple) continuarien essent nomenats a dit, fumant-se totes aquelles coses que deia Montesquieu de la independència dels tres poders.
• Perquè demà la impunitat del que roba i defrauda seria la mateixa.
• Perquè demà no pujaria el Salari Mínim Interprofessional, ni molts empresaris pagarien un salari digne als seus treballadors.
• Perquè demà no se li pegarà un golpe de remo a la Església Catòlica.
• Perquè demà no s’investigaran els crims del franquisme com es va fer a Alemanya amb els nazi, ni s’erradicarà a tot el facherío que encara ocupa posicions públiques de poder.
• Perquè demà, Campechano I Rey de España, continuarà en la seua posició privilegiada: els palmeros habituals el volen al lloc fins que mora, alguns diuen que abdiquen i cedisca el lloc a Felipe VI, però… perquè no se li dona mai veu a la pila de gent que està demanant una República? Quan abandonarem l’Antic Règim?

Com diu una amiga meua: no hem de demanar dimissions, hem de demanar guillotines. I ve molt a compte amb el darrer item del llistat.

Per allò de comentar-ho.